CINGLERA DELS ESPLOVINS (Torre de Lleida)
Realitzem l'accés a la via directament a través de la malla metàl·lica i més tard per unes cadenes i cables instal·lats en un mur a salvar (aproximació ben explicada al bloc d'alt urgell), doncs, encara que feixuc, sembla més lògic i ràpid que per l'esperó de les Orenetes, també ens ha donat la sensació que venir per aquest lloc no és cap meravella.
Comencen l'escalada amb moltes ganes, crec que ens ha agafat una mica de malaltia anomenada ansietat de que quan més menges més vols, perquè volem metres i metres de roca i aquesta via els té, un bon empatx de 18 llargs que inclouen creuar dues feixes herboses, però més endavant veurem que l'avarícia pot trencar el sac.
Encetem llarg a llarg gaudint en conjunt de bona roca amb passos tècnics i obligats, jo en certs moments de primera vaig una mica al límit, però amb calma vaig fent, fins que de mica en mica el dia comença a capgirar-se.
L'inici rau en la calor ben bé estiuenca que està fent en aquestes dates, sembla mentida, recordo abans de l'estiu haver passar fins hi tot fresca i buscar llocs adients, i ara vigila a on et fots, o sigui, cap el migdia la calor comença a castigar fort i a fer bullir peus dintre dels gats.
Després, al novè llarg, on pots protegir-te bastant bé a l'R de lo que va caient per la qualitat del terreny i del bosc on arribes, de cop i volta em cau quelcom al peu i per sort només em porto un bon ensurt, doncs era l'ampolla d'aigua del meu company que no em fa quasi res.
Més tard, un cop passat el desè llarg, una bona grimpada pel bosc que ens deixa a peu de l'últim pany de paret asfixiats i amb només l'aigua que em queda a mi, mig litre, ens ho plantegem, però després de tot l'esforç fins aquí decidim continuar.
Ara vénen dos llargs que resoldrà el meu company, a mi ja em manca coco i aniria massa lenta, però en el primer, l'onzè, per acabar d'arrodonir el tema, no lliga bé la qüestió de posar cintes llargues en els giravolts que va fent el llarg i arriba amb un fregament semblant a anar estirant d'un camió, quina llàstima, amb lo guapa que és la tirada i l'excepcional roca que té, o sigui, que quan arribo a l'R11 me'l trobo creuat i fart.
Encara que ja comença a no donar-nos el sol, jo tampoc estic per a tirar coets i assumir de primera el llarg que ve amb tram d'artificial, en aquest aspecte tinc mancança i no portem un horari per a enredar-nos, o sigui, decidim abandonar per un escape que hem llegit que hi ha a la feixa de sota nostra.
Rapelem de l'R11 i anem a trobar l'escapatòria en direcció a la paret dels Sostres, son dos ràpels, 45+25, però el primer de 45 no el fem bé i arribem al final de les nostres cordes de 50 a un terreny bastant còmode a la dreta d'un llom mirant la paret, a on em sembla que ens hauríem d'haver anat i aquí buscar el segon ràpel per arribar al camí d'aproximació de la via Pirata Solitario.
Un cop aquí baix, el meu company s'adona que a pocs metres en unes sabines hi ha una baga amb un maillon, uns que han fet lo mateix però amb cordes de 60. Jo tinc clar que hem baixat massa i recte en comptes d'anar cap a l'esquerra, i que tenim que fer un altre curt ràpel per a vorejar per sota l'esperó i pujar per l'altre costat a buscar el camí, ho fem i així resulta, després del curt ràpel i sense gaires més problemes que tenir que fer una bona pujada una mica porc senglar trobem el camí desitjat i més tard el de baixada de la Ferrata Regina.
Carai, no sé si al final vam trigar més en abandonar que haver continuat, vam arribar amb les últimes llums al cotxe. Bé, crec que lo millor va ser retirar-se a temps donat tal i com s'havia girat la truita, perquè segur que haguéssim fet una baixada nocturna, que encara que la coneixem és una de les últimes coses que agrada fer.
 |
| by xgrane |
- Llargària: 645m
- Dificultat: 6a i Ae
- Material utilitzat: Joc de microfriends i friends, bagues i cintes exprés (molt important llargues per les tirades 11 i 12)
- Orientació: Sud-est
- Ressenya consultada: Al bloc alturgell
Realitzem l'accés a la via directament a través de la malla metàl·lica i més tard per unes cadenes i cables instal·lats en un mur a salvar (aproximació ben explicada al bloc d'alt urgell), doncs, encara que feixuc, sembla més lògic i ràpid que per l'esperó de les Orenetes, també ens ha donat la sensació que venir per aquest lloc no és cap meravella.
Comencen l'escalada amb moltes ganes, crec que ens ha agafat una mica de malaltia anomenada ansietat de que quan més menges més vols, perquè volem metres i metres de roca i aquesta via els té, un bon empatx de 18 llargs que inclouen creuar dues feixes herboses, però més endavant veurem que l'avarícia pot trencar el sac.
Encetem llarg a llarg gaudint en conjunt de bona roca amb passos tècnics i obligats, jo en certs moments de primera vaig una mica al límit, però amb calma vaig fent, fins que de mica en mica el dia comença a capgirar-se.
L'inici rau en la calor ben bé estiuenca que està fent en aquestes dates, sembla mentida, recordo abans de l'estiu haver passar fins hi tot fresca i buscar llocs adients, i ara vigila a on et fots, o sigui, cap el migdia la calor comença a castigar fort i a fer bullir peus dintre dels gats.
Després, al novè llarg, on pots protegir-te bastant bé a l'R de lo que va caient per la qualitat del terreny i del bosc on arribes, de cop i volta em cau quelcom al peu i per sort només em porto un bon ensurt, doncs era l'ampolla d'aigua del meu company que no em fa quasi res.
Més tard, un cop passat el desè llarg, una bona grimpada pel bosc que ens deixa a peu de l'últim pany de paret asfixiats i amb només l'aigua que em queda a mi, mig litre, ens ho plantegem, però després de tot l'esforç fins aquí decidim continuar.
Ara vénen dos llargs que resoldrà el meu company, a mi ja em manca coco i aniria massa lenta, però en el primer, l'onzè, per acabar d'arrodonir el tema, no lliga bé la qüestió de posar cintes llargues en els giravolts que va fent el llarg i arriba amb un fregament semblant a anar estirant d'un camió, quina llàstima, amb lo guapa que és la tirada i l'excepcional roca que té, o sigui, que quan arribo a l'R11 me'l trobo creuat i fart.
Encara que ja comença a no donar-nos el sol, jo tampoc estic per a tirar coets i assumir de primera el llarg que ve amb tram d'artificial, en aquest aspecte tinc mancança i no portem un horari per a enredar-nos, o sigui, decidim abandonar per un escape que hem llegit que hi ha a la feixa de sota nostra.
Rapelem de l'R11 i anem a trobar l'escapatòria en direcció a la paret dels Sostres, son dos ràpels, 45+25, però el primer de 45 no el fem bé i arribem al final de les nostres cordes de 50 a un terreny bastant còmode a la dreta d'un llom mirant la paret, a on em sembla que ens hauríem d'haver anat i aquí buscar el segon ràpel per arribar al camí d'aproximació de la via Pirata Solitario.
Un cop aquí baix, el meu company s'adona que a pocs metres en unes sabines hi ha una baga amb un maillon, uns que han fet lo mateix però amb cordes de 60. Jo tinc clar que hem baixat massa i recte en comptes d'anar cap a l'esquerra, i que tenim que fer un altre curt ràpel per a vorejar per sota l'esperó i pujar per l'altre costat a buscar el camí, ho fem i així resulta, després del curt ràpel i sense gaires més problemes que tenir que fer una bona pujada una mica porc senglar trobem el camí desitjat i més tard el de baixada de la Ferrata Regina.
Carai, no sé si al final vam trigar més en abandonar que haver continuat, vam arribar amb les últimes llums al cotxe. Bé, crec que lo millor va ser retirar-se a temps donat tal i com s'havia girat la truita, perquè segur que haguéssim fet una baixada nocturna, que encara que la coneixem és una de les últimes coses que agrada fer.
 |
| Tram amb cadena i cable de l'aproximació |
 |
| A la R1 |
 |
| Segon llarg |
 |
| Tercer llarg |
 |
| Setè llarg |
 |
| Vuitè llarg |
 |
| Novè llarg |
 |
| Onzè llarg |
 |
| Arribant R11 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada