CORREDOR NW
 |
| by Montse Molano |
- Llargària: 250m
- Dificultat: AD+
- Material utilitzat: Semàfor microfriends, link cam verd i groc, bagues i mosquetons
- Bibliografia consultada: Escalades en Ariège, La Dent d'Orlu, de Jean-Denis Achard, J'idée Édition
- Alçada del cim: 2.222m
- Ressenya:
Uf, quins nervis, fa quasi un any que esperava aquest moment i ara tinc una mica de por! M'aguantaran les lumbars el trote que representa aquesta activitat? El metge m'ha donat llum verda, però jo...
Bé, el dia que partim ens decidim per retrobar-nos amb aquest deure pendent, teníem un intent junt amb un amic al febrer del 2008, avui però ens aventurem dos, la cordada habitual, el meu company i jo.
Portem una idea vaga de les cotes de neu i realment és així, vaga i llunyana, doncs al passar el col de Puymorens i baixar ens adonem que realment hi ha més neu a cotes baixes del que pensàvem, a peu dels poblets Goulours i la Forge la carretera està neta però més enllà està tooooooot nevat, mare meva, quina espardenyada ens espera!
A la fi, creuant dits, agafem el desviament cap el nostre objectiu i per sort hi han roderes fins on a mà esquerra hi ha una pista que baixa tancada per una barrera, a uns 1.300m. En aquest últim tram hem hagut de posar cadenes a la furgo, però donem gràcies haver arribat fins aquí sense cap problema i que només ens quedin 4kms fins a la rotonda on s'arriba a l'estiu.
Sortim carregats amb lo just, tot i així jo maleeixo com pesa la motxilla encara que no porto corda, només portem una i la du el meu company, i tampoc carreguem amb les raquetes, una cagada que salvem pels pèls, doncs l'últim tros de pista i arribar al bosc és una crosta insofrible, gràcies que en aquest últim lloc la cosa canvia radicalment fins a deixar-nos arribar al corredor, al qual arribem seguint la via normal marcada amb pintura groga i per camí totalment intuïtiu a partir del primer clar que trobem al sortir de la pujada pel bosc.
El corredor es ben maco i la neu ben dura. Als cent metres ens trobem amb un ressalt gelat que passem bé, però després ens trobem amb un mur entapissat de rododendres colgats de neu, no ho veiem clar i trèiem la corda, en dos llargs per la dreta pegats a la roca ho passem i ens plantem a la canal que fàcilment ens porta al cim per l'aresta W.
La baixada per la vertical pala a l'inici se'ns fa una mica entretinguda per les condicions de la neu, a mig camí d'ella la neu endureix i ens deixa arribar al Sarrat de la Llau sense més patiments que trobar el descens pel bosc fins a coincidir amb la nostra traça d'aproximació en el clar.
Un dia amb un temps magnífic i fita aconseguida, però arribo a la furgo desfeta, ja m'havia oblidat d'això de remenar l'element blanc lo dur que és.
 |
| On arriben les roderes i deixem la furgo |
 |
| On s'arriba a l'estiu |
 |
| Primer tram corredor, ressalt gelat |
 |
| Primer llarg de rododendres |
 |
| Sortida primer llarg |
 |
| Còmode R1 |
 |
| Segon llarg rododendres |
 |
| Segon tram corredor |
 |
| Fi del corredor a peu de l'aresta W |
 |
| Sortint del collet per l'aresta W |
 |
| Vista on finalitza el corredor |
La motivació mou muntanyes i en aquest cas fa arribar-hi i escalar-les. Bona activitat, veient les fotos i els comentaris m'ha recordat per moments les vies que vam fer al Montseny on anaves ganxejant matolls i herbes! Felicitats pel retorn a l'alpinisme, a veure si aquest hivern és generós i ens regala amb corredors, canals, fred i neu... (és nota que venen els Reis jejeje)
ResponEliminaAllò dels rododendres pitjor que el Montseny, no els esperàvem trobar, son uns arbustos grans en els que t'aguantes amb neu en pur equilibri sense poder enganxar-te bé en lloc. Vam tenir l'honor de conèixer-los en una via després de l'estiu i ja no ens van caure gaire bé, però en general el lloc superbé.
ResponEliminaGràcies, espero poder retornar amb força i que demà els reis siguin generosos en aquest aspecte i xq no, una mica més de feina aniria bé!